I si us digués que la història de la caseta de llaminadures, la bruixa caníbal i els nens perduts en el bosc es basen en una història… Real?

En George Ossegg va ser un professor i arqueòleg aficionat que va néixer a Praga el 1919. De ben jove va quedar impressionat per les històries de Heinrich Schliemann, que es va negar a llegir la «Ilíada» d’Homer com a un mite sense base real i va anar a Àsia Menor per trobar les ruïnes de Troia utilitzant les descripcions del llibre. Ossegg va decidir que un dia, seguint les pistes que hi havia en el conte dels germans Grimm excavaria al lloc a on hi havia hagut la casa de la bruixa de Hänsel i Gretel. El 1945, la guerra va impedir els seus propòsits, però el 1962 la seva professió de mestre el va fer tornar i va decidir reprendre la recerca que havia iniciat disset anys abans, amb una investigació metòdica que incloïa excavacions al bosc Spessart, no gaire lluny de la ciutat de Frankfurt.

La seva recerca el va portar a descobrir que la història real de «Hänsel i Gretel», sobre la qual es va crear el conte de fades dels germans Grimm que tots coneixem, va ser en realitat una història d’assassinat i espionatge empresarial en què la bruixa va ser la veritable víctima.

Voleu descobrir què s’amaga rere el conte de fades? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir-ne el relat original: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

No era un gat, sinó una gata. No eren tres germans, sinó dos. I el pare no era un pobre moliner, sinó que era tan pobre que ni molí no tenia.

La versió que avui us porto va ser recollida el 1634 per Giambattista Basile, un escriptor italià que va servir com a militar per a diversos prínceps i que va aprofitar els seus viatges, principalment pels voltants de Creta i Venècia, per recollir multitud de contes orals i publicar-los, de forma pòstuma, en un llibre que des del 1674 es coneix amb el nom de «Pentameró», ja que té una estructura similar al «Decameró» de Boccaccio. En aquest cas: la cinquantena de relats del llibre s’emmarquen en la història d’un grup de persones que, durant cinc dies, s’expliquen contes.

El «Pentameró» és la primera recopilació de relats de la història formada, íntegrament, per contes de fades i se sap que Charles Perrault i els germans Grimm van prendre diversos relats del llibre com a base per construir les seves adaptacions posteriors.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original del «Gat amb botes»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Poca gent sap que hi ha una versió original del conte que us porto avui. En realitat, si busqueu el relat de Carlo Collodi, descobrireu que és bastant semblant a la versió que tothom coneix: el ninot de fusta trapella, en Gepeto intentant fer-lo anar pel camí correcte, el grill de la consciència, la fada,… El que molts no saben és que aquesta no és «la versió» que Collodi tenia previst escriure en un primer moment.

«Pinotxo» és avui una novel·la, però el relat original va néixer en forma de fascicles setmanals per ser publicat per capítols en un diari infantil. La història va tenir un èxit fulminant entre els lectors i molt aviat els fascicles es van editar i recollir en forma de llibre. Quan els lectors van descobrir el final que Collodi havia previst pel seu protagonista, en forma de tragèdia, van enviar muntanyes de cartes a l’editor exigint una rectificació: va rebre tantes amenaces, que al final l’editor no va tenir més remei que convèncer l’autor perquè continués la història i salvés el protagonista.

Des de llavors, el segon final s’ha editat conjuntament amb la història original, com si sempre haguessin format part d’un tot: un cop mort el protagonista, de sobte apareix «una fada» (que ningú no sap d’on ha sortit) que salva en Pinotxo i el retorna a la vida. I el relat continua com si no hagués passat res. Fixeu-vos-hi la pròxima vegada que llegiu la novel·la sencera ;)

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «Pinotxo»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat, tal i com tenia previst acabar-lo inicialment Carlo Collodi.

Qui no coneix la història de l’aneguet rebutjat per tots? Qui no ha sentit alguna vegada el relat de la seva (gairebé miraculosa) transformació final?

Però qui ha llegit el conte original tal i com el va escriure Hans Christian Andersen el 1843?

Andersen no va escriure els seus relats pensant en els infants. La versió original de «L’aneguet lleig» n’és un bon exemple. En un cas clar del que avui qualificaríem com a bullying, l’aneguet creix odiat i acomplexat pel món sencer. Les descripcions són crues. Les escenes esmolades i tallants. Cap al final del relat, l’aneguet està tan desesperat i sobrepassat per la situació que es planteja seriosament l’opció de fer el que faci falta per acabar d’una vegada per totes amb aquell dolor… El que sigui.

A l’últim instant, l’aneguet se salva per una casualitat del destí (en això la versió popular i l’original coincideixen), però què hauria passat si hagués tardat uns instants més a mirar-se a l’aigua? Què hauria passat si no s’hi hagués mirat mai?

Com deia Einstein: «Tothom és un geni, però si jutges un peix per la seva habilitat per grimpar pels arbres, passarà la resta de la seva vida creient que és idiota.» Diuen que la història de l’aneguet lleig és en realitat la història del propi Andersen. En un moment determinat del conte, el protagonista manté una discussió amb la gallina que semblaria avalar aquesta hipòtesi: i si, en lloc de «ganes de nedar», que la gallina veu com un gran disbarat, parlessin de… «Ganes de ser artista»?

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «L’aneguet lleig»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.