Ni caçadors ni llenyataires, ni gent sortint viva de la panxa del llop, ni llops morint ofegats al riu amb l’estómac ple de rocs: la versió original de la caputxeta vermella (abans de les adaptacions dels germans Grimm) no tenia final feliç; ni tan sols era vermella.

La versió original del conte prové de l’oralitat francesa. Robert Darnton, que va recuperar una de les versions més primigènies d’aquest relat, va fer la reflexió que en els contes populars francesos el final catastròfic del protagonista no implica cap tipus de sermó, ni de moral ni de càstig per la seva mala conducta. La nena no ha fet res per ser devorada pel llop perquè en aquests contes, a diferència de versions posteriors, ella no desobeeix els consells de ningú. Senzillament, camina sense saber-ho fins a les mandíbules de la mort, segons una fatalitat inexorable, sense el final feliç que els contes van començar a adquirir a partir del segle XVIII.

Charles Perrault, que va adaptar molts contes de tradició oral per ser llegits a la cort de Versalles, el 1697 va fer-ne una versió estalviant les parts més crues, perquè estigués més d’acord amb els gustos de la cort, i hi va afegir l’element de la caputxa vermella que l’original no tenia i que l’ha fet mundialment coneguda. Va mantenir el final tràgic, però al final de la narració va afegir una moral que la versió popular no tenia, convertint-lo en un advertiment per les noies joves que es deixaven enlluernar per les paraules dels homes de la cort francesa.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La caputxeta vermella»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Si pensem en amor i Edat Mitjana és possible que ens vingui a la ment el concepte d’«amor cortès»: un cavaller encegat per una fletxa de Cupido que, mitjançant l’exhibició de les seves arts (guerreres, quixotesques o poètiques), vol guanyar-se el favor de la seva dama, sent aquesta l’encarregada d’escollir i decidir fins on vol arribar en el joc.

La realitat, però, distava molt d’aquesta ficció literària i són molts els historiadors que han posat de manifest que l’ideal de virilitat masculina de l’època depenia, en gran mesura, de la capacitat que tenien els homes per deixar embarassada una dona, com més ràpid millor. Quin paper jugava la dona en realitat? Gairebé cap: es donava per suposat que era el que elles també volien i el que les enamorava, no calia demanar-los l’opinió.

Aquesta realitat es posa de manifest en la versió original de «Talia, Sol i Lluna» que Giambattista Basile va escriure el 1634: qui descobreix la bella adormida no és un príncep, sinó un rei «de cacera» casat amb una reina que l’espera al seu castell; no hi ha «petons» metafòrics, sinó actes explícits en un llit, amb la protagonista adormida; i la bella (la Talia) no es desperta per un amor romàntic sinó perquè els seus fills (el Sol i la Lluna), a qui ha donat a llum mentre dormia, li xuclen l’estella del dit buscant el mugró per mamar.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La bella dorment»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

I si us digués que la història de la caseta de llaminadures, la bruixa caníbal i els nens perduts en el bosc es basen en una història… Real?

En George Ossegg va ser un professor i arqueòleg aficionat que va néixer a Praga el 1919. De ben jove va quedar impressionat per les històries de Heinrich Schliemann, que es va negar a llegir la «Ilíada» d’Homer com a un mite sense base real i va anar a Àsia Menor per trobar les ruïnes de Troia utilitzant les descripcions del llibre. Ossegg va decidir que un dia, seguint les pistes que hi havia en el conte dels germans Grimm excavaria al lloc a on hi havia hagut la casa de la bruixa de Hänsel i Gretel. El 1945, la guerra va impedir els seus propòsits, però el 1962 la seva professió de mestre el va fer tornar i va decidir reprendre la recerca que havia iniciat disset anys abans, amb una investigació metòdica que incloïa excavacions al bosc Spessart, no gaire lluny de la ciutat de Frankfurt.

La seva recerca el va portar a descobrir que la història real de «Hänsel i Gretel», sobre la qual es va crear el conte de fades dels germans Grimm que tots coneixem, va ser en realitat una història d’assassinat i espionatge empresarial en què la bruixa va ser la veritable víctima.

Voleu descobrir què s’amaga rere el conte de fades? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir-ne el relat original: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

No era un gat, sinó una gata. No eren tres germans, sinó dos. I el pare no era un pobre moliner, sinó que era tan pobre que ni molí no tenia.

La versió que avui us porto va ser recollida el 1634 per Giambattista Basile, un escriptor italià que va servir com a militar per a diversos prínceps i que va aprofitar els seus viatges, principalment pels voltants de Creta i Venècia, per recollir multitud de contes orals i publicar-los, de forma pòstuma, en un llibre que des del 1674 es coneix amb el nom de «Pentameró», ja que té una estructura similar al «Decameró» de Boccaccio. En aquest cas: la cinquantena de relats del llibre s’emmarquen en la història d’un grup de persones que, durant cinc dies, s’expliquen contes.

El «Pentameró» és la primera recopilació de relats de la història formada, íntegrament, per contes de fades i se sap que Charles Perrault i els germans Grimm van prendre diversos relats del llibre com a base per construir les seves adaptacions posteriors.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original del «Gat amb botes»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Poca gent sap que hi ha una versió original del conte que us porto avui. En realitat, si busqueu el relat de Carlo Collodi, descobrireu que és bastant semblant a la versió que tothom coneix: el ninot de fusta trapella, en Gepeto intentant fer-lo anar pel camí correcte, el grill de la consciència, la fada,… El que molts no saben és que aquesta no és «la versió» que Collodi tenia previst escriure en un primer moment.

«Pinotxo» és avui una novel·la, però el relat original va néixer en forma de fascicles setmanals per ser publicat per capítols en un diari infantil. La història va tenir un èxit fulminant entre els lectors i molt aviat els fascicles es van editar i recollir en forma de llibre. Quan els lectors van descobrir el final que Collodi havia previst pel seu protagonista, en forma de tragèdia, van enviar muntanyes de cartes a l’editor exigint una rectificació: va rebre tantes amenaces, que al final l’editor no va tenir més remei que convèncer l’autor perquè continués la història i salvés el protagonista.

Des de llavors, el segon final s’ha editat conjuntament amb la història original, com si sempre haguessin format part d’un tot: un cop mort el protagonista, de sobte apareix «una fada» (que ningú no sap d’on ha sortit) que salva en Pinotxo i el retorna a la vida. I el relat continua com si no hagués passat res. Fixeu-vos-hi la pròxima vegada que llegiu la novel·la sencera ;)

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «Pinotxo»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat, tal i com tenia previst acabar-lo inicialment Carlo Collodi.