La Ventafocs és un dels contes dels que hi ha més versions a tot el món, cadascuna amb una història pròpia (amb més o menys variacions) i un nom diferent. Alguns exemples:

• La «Yen-shen» de la Xina del 850 d.C.
• La «Hanchi» de la Índia (que es veu obligada a fugir per la seva extrema bellesa, que fa que tots els homes la persegueixin).
• La «Zezolla» italiana escrita per Basile el 1634 (una de les més cruels, en la que la noia mata la seva primera madrastra manipulada per la seva antiga dida, que es converteix en la nova esposa del seu pare i que encara és més pèrfida que l’anterior).
• La «Rushen Coatie» escocesa (en la que la seva mare morta es reencarna en un vedell vermell per protegir-la).
• La «Basilisa» russa (en la qual ha de protegir-se dels atacs de la seva madrastra i germanastres i d’una bruixa caníbal).
• L’«Aschenputtel» dels germans Grimm (en la que les germanastres s’amputen parts dels peus per poder-se calçar la sabata que els porta el príncep).

La «Ventafocs» francesa de Perrault (amb una protagonista bondadosa, una fada i l’aparició d’unes sabates de cristall) és la que s’assembla més a la versió més popular del conte a dia d’avui. La més antiga, però, és la «Rhodopis» egípcia, que diuen que es basa en una noia que va existir de debò i que va aconseguir que erigissin una petita piràmide en el seu honor al delta del Nil: un personatge que ja és citat per la poeta Sifo en escrits del segle VI aC.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La Ventafocs» segons la llegenda egípcia «Rhodopis, reina del Nil»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Quin és la versió original de la Blancaneus? Hi ha dues teories principals: la primera diu que el personatge de la Blancaneus es basa en una noia que va existir realment, l’altra que la versió original és la que va escriure Basile el 1634.

Els que asseguren que la Blancaneus va existir de debò, argumenten que la història que van immortalitzar els germans Grimm s’assembla a la vida real de Maria Sophia Margaretha Catharina von Erthal, una nena alemanya, filla d’un diplomàtic de Lohr, el pare de la qual es va casar en segones núpcies amb una comtessa imperial violenta i autoritària. Abans de casar-se amb la seva segona esposa, el pare va regalar a la madrastra un mirall «màgic» que en l’actualitat està exposat al museu d’Spessart: un mirall amb un marc d’orfebreria construït de tal manera que, si algú hi parla a prop, diuen que per les seves obertures es pot sentir un eco «estrany» que sembla respondre les preguntes que se li formulen.

Els que aposten per la ficció, asseguren que Basile és el pare de la història original. Us en recordeu del «Decameró» que Giambattista Basile va escriure el 1634? Entre la multitud de contes que hi ha en aquest llibre n’hi ha un que molts consideren l’origen de la Blancaneus: «La jove esclava».

A diferència de la versió que els germans Grimm van fer famosa, en el relat de Basile no hi ha ni mirall màgic, ni set nans miners, ni pomes enverinades, ni reines malèfiques, ni prínceps encantadors. Sí que hi ha un taüt de cristall i una nena a qui tothom dóna per morta, quan la seva mare li clava la pinta al cap per accident mentre la pentina, i que un cop enterrada continua creixent dins del taüt fins a convertir-se en una dona d’extraordinària bellesa (semblarà estrany… però sembla que a l’època de Basile, si els morts enterrats «creixien», els taüts de cristall també ho feien perquè els seus inquilins hi continuessin cabent).

No sabrem mai del cert si va ser abans l’ou o la gallina. Mentre esperem que els estudiosos trobin nous indicis que facin decantar la balança per una o altra teoria, us convido a fer un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La Blancaneus» que va escriure Basile: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

Diuen diuen diuen que la història que els germans Grimm van escriure el 1816 és… Real: que, en efecte, el 26 de juny de 1284, 130 nens del poble d’Hamelín van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.

Alguns diuen que els nens van ser víctimes d’algun accident que va fer que s’ofeguessin en el riu que passa a tocar d’Hamelín o quedessin enterrats en un allau a les muntanyes. D’altres afirmen que els nens van contraure alguna malaltia contagiosa, potser la pesta, i que els propis habitants els van obligar a aïllar-se en una zona remota perquè no contagiessin la resta de vilatans. Hi ha qui assegura que el flautista era en realitat un reclutador i que els nens (en realitat nois) van abandonar el poble per participar en alguna campanya militar de la qual mai no van tornar.

La teoria més acceptada, però, és la que diu que els joves («kinder» en alemany no només significa nens, sinó també «fills del poble») van abandonar voluntàriament Hamelín per colonitzar parts de l’Europa oriental, la qual cosa concordaria amb les desenes pobles a l’est d’Europa que van ser fundats en aquella època per colors d’origen alemany.

Sigui com sigui, les primeres mencions d’aquesta història semblen remuntar-se a un vitrall de l’església d’Hamelín que de debò va existir al voltant del 1300, descrit en diferents documents de l’època i que va ser destruït al voltant del segle XV, junt amb una inscripció que encara existeix a data d’avui: «L’any 1284, en el dia de Juan i Pau, sent un 26 de juny, per un flautista vestit amb molts colors van ser seduïts 130 nens nascuts a Hamelín i es van perdre en el lloc del calvari, a prop de les muntanyes.»

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El flautista d’Hamelín»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.