20180215-Vull_Escriure-Princep_granota-Grimm-Enric_Ferri-Frog-Gabor_Kovacs-Flickr

Aquesta setmana… La versió original d’«El príncep granota» (Germans Grimm)

20180215-Vull_Escriure-Princep_granota-Grimm-Enric_Ferri-Frog-Gabor_Kovacs-Flickr

 

Sabeu aquella història del príncep convertit en granota que necessitava que una princesa li fes un petó per tornar a ser humà? Doncs en la versió que els germans Grimm van escriure el 1812, el que necessitava el príncep no era un petó, sinó que la princesa acabés la paciència i, furiosa per tot plegat, perdés els estreps i… Ehem… Haureu de mirar el vídeo per descobrir-ho (hehe).

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El príncep granota» i saber qui era «Enric, el ferri», el vassall més fidel que mai hagi existit: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20180208-Vull_Escriure-Flautista_Hamelin-Grimm-cheese-george_ruiz-Flickr

Aquesta setmana… La versió original d’«El flautista d’Hamelín» (Germans Grimm)

20180208-Vull_Escriure-Flautista_Hamelin-Grimm-cheese-george_ruiz-Flickr

 

Diuen diuen diuen que la història que els germans Grimm van escriure el 1816 és… Real: que, en efecte, el 26 de juny de 1284, 130 nens del poble d’Hamelín van desaparèixer per sempre més sense deixar rastre.

Alguns diuen que els nens van ser víctimes d’algun accident que va fer que s’ofeguessin en el riu que passa a tocar d’Hamelín o quedessin enterrats en un allau a les muntanyes. D’altres afirmen que els nens van contraure alguna malaltia contagiosa, potser la pesta, i que els propis habitants els van obligar a aïllar-se en una zona remota perquè no contagiessin la resta de vilatans. Hi ha qui assegura que el flautista era en realitat un reclutador i que els nens (en realitat nois) van abandonar el poble per participar en alguna campanya militar de la qual mai no van tornar.

La teoria més acceptada, però, és la que diu que els joves («kinder» en alemany no només significa nens, sinó també «fills del poble») van abandonar voluntàriament Hamelín per colonitzar parts de l’Europa oriental, la qual cosa concordaria amb les desenes pobles a l’est d’Europa que van ser fundats en aquella època per colors d’origen alemany.

Sigui com sigui, les primeres mencions d’aquesta història semblen remuntar-se a un vitrall de l’església d’Hamelín que de debò va existir al voltant del 1300, descrit en diferents documents de l’època i que va ser destruït al voltant del segle XV, junt amb una inscripció que encara existeix a data d’avui: «L’any 1284, en el dia de Juan i Pau, sent un 26 de juny, per un flautista vestit amb molts colors van ser seduïts 130 nens nascuts a Hamelín i es van perdre en el lloc del calvari, a prop de les muntanyes.»

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original d’«El flautista d’Hamelín»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20180201-Vull_Escriure-Caputxeta_Vermella-Popular_frances-Perrault-Strawberry_basket-Daniel_Dudek-Flickr

Aquesta setmana… La versió original de «La caputxeta vermella» (Popular, Perrault)

20180201-Vull_Escriure-Caputxeta_Vermella-Popular_frances-Perrault-Strawberry_basket-Daniel_Dudek-Flickr

 

Ni caçadors ni llenyataires, ni gent sortint viva de la panxa del llop, ni llops morint ofegats al riu amb l’estómac ple de rocs: la versió original de la caputxeta vermella (abans de les adaptacions dels germans Grimm) no tenia final feliç; ni tan sols era vermella.

La versió original del conte prové de l’oralitat francesa. Robert Darnton, que va recuperar una de les versions més primigènies d’aquest relat, va fer la reflexió que en els contes populars francesos el final catastròfic del protagonista no implica cap tipus de sermó, ni de moral ni de càstig per la seva mala conducta. La nena no ha fet res per ser devorada pel llop perquè en aquests contes, a diferència de versions posteriors, ella no desobeeix els consells de ningú. Senzillament, camina sense saber-ho fins a les mandíbules de la mort, segons una fatalitat inexorable, sense el final feliç que els contes van començar a adquirir a partir del segle XVIII.

Charles Perrault, que va adaptar molts contes de tradició oral per ser llegits a la cort de Versalles, el 1697 va fer-ne una versió estalviant les parts més crues, perquè estigués més d’acord amb els gustos de la cort, i hi va afegir l’element de la caputxa vermella que l’original no tenia i que l’ha fet mundialment coneguda. Va mantenir el final tràgic, però al final de la narració va afegir una moral que la versió popular no tenia, convertint-lo en un advertiment per les noies joves que es deixaven enlluernar per les paraules dels homes de la cort francesa.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La caputxeta vermella»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20180125-Vull_Escriure-Rinxols_or-Tres_ossos-Mure-Southey-Around_house_cold_winters_day-davebloggs007-Flickr

Aquesta setmana… La versió original de «La rínxols d’or» (Mure, Southey)

20180125-Vull_Escriure-Rinxols_or-Tres_ossos-Mure-Southey-Around_house_cold_winters_day-davebloggs007-Flickr

 

Totes les versions del conte de «La rínxols d’or» mantenen que els propietaris de la casa eren tres ossos (en algunes tres ossos masculins, en d’altres una família), però en els relats més antics ni la intrusa tenia rínxols d’or ni era una nena trapella, sinó una vella de cabells grisos mala educada i malgirbada que rampinyava tot allò de valor que es posava a l’abast de les seves mans.

Les versions més antigues que es coneixen són la de Robert Southey del 1837 i la d’Eleanor Mure de 1831, tot i que és possible que les dues derivessin d’un conte de tradició oral encara més antic. Les versions de Southey i Mure tenen en comú la vella insuportable, però presenten diferències en alguns detalls (què mengen els ossos per esmorzar, per quin motiu la vella decideix entrar a la casa,…) i un final diametralment oposat: en la versió de Southey la vella salta per la finestra en ser descoberta i fuig corrents («La velleta va saltar, i es va trencar el coll en la caiguda, o es va trobar amb el bosc i es va perdre, o es va trobar amb la policia a la sortida del bosc i la van tancar per vagabunda, no ho sé, però els tres ossos no en van tornar a saber mai més res»), però en la versió de l’Eleanor Mure… Haureu de mirar el vídeo per descobrir-ho.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La rínxols d’or», construïda a partir de les versions de Southey i Mure: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20180118-Vull_Escriure-Bella_dorment-Talia_Sol_Lluna-Basile-Premade_BG_96-Brenda_Clarke-Flickr

Aquesta setmana… La versió original de «La bella dorment» (Basile)

20180118-Vull_Escriure-Bella_dorment-Talia_Sol_Lluna-Basile-Premade_BG_96-Brenda_Clarke-Flickr

 

Si pensem en amor i Edat Mitjana és possible que ens vingui a la ment el concepte d’«amor cortès»: un cavaller encegat per una fletxa de Cupido que, mitjançant l’exhibició de les seves arts (guerreres, quixotesques o poètiques), vol guanyar-se el favor de la seva dama, sent aquesta l’encarregada d’escollir i decidir fins on vol arribar en el joc.

La realitat, però, distava molt d’aquesta ficció literària i són molts els historiadors que han posat de manifest que l’ideal de virilitat masculina de l’època depenia, en gran mesura, de la capacitat que tenien els homes per deixar embarassada una dona, com més ràpid millor. Quin paper jugava la dona en realitat? Gairebé cap: es donava per suposat que era el que elles també volien i el que les enamorava, no calia demanar-los l’opinió.

Aquesta realitat es posa de manifest en la versió original de «Talia, Sol i Lluna» que Giambattista Basile va escriure el 1634: qui descobreix la bella adormida no és un príncep, sinó un rei «de cacera» casat amb una reina que l’espera al seu castell; no hi ha «petons» metafòrics, sinó actes explícits en un llit, amb la protagonista adormida; i la bella (la Talia) no es desperta per un amor romàntic sinó perquè els seus fills (el Sol i la Lluna), a qui ha donat a llum mentre dormia, li xuclen l’estella del dit buscant el mugró per mamar.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «La bella dorment»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20180111-Vull_Escriure-Astuta_filla_pages-Grimm-Nets_at_Sunset_Essaouira_Morocco-Julia_Maudlin-Flickr

Aquesta setmana… La versió original de «L’astuta filla del pagès» (Germans Grimm)

20180111-Vull_Escriure-Astuta_filla_pages-Grimm-Nets_at_Sunset_Essaouira_Morocco-Julia_Maudlin-Flickr

 

Inaugurem el 2018 no amb un conte conegut, del qual cal rescatar la versió original, sinó amb un conte original poc conegut. «L’astuta filla del pagès» és un relat escrit el 1812 que segurament molts no haureu sentit a explicar mai, malgrat trobar-se en el mateix recull que alguns dels contes més famosos dels germans Grimm.

En aquest conte, la protagonista és la filla d’un pagès molt pobre que aconsegueix convertir-se en reina gràcies al seu enginy. El rei li planteja un enigma que creu irresoluble, amb la promesa que es casarà amb ella si el soluciona, i la filla del pagès en treu l’entrellat per sorpresa de tots: «Presenta’t davant de mi ni vestida ni despullada, ni a cavall ni caminant, ni per camí ni per fora de camí. Si ets capaç de fer-ho, em casaré amb tu.»

Voleu saber quina és la solució a l’enigma? Voleu descobrir com és possible «que un bou faci una pollina»? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original de «L’astuta filla del pagès»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20171214-Vull_Escriure-Hansel_Gretel-Ginger_men-switthoft-Flickr

Aquesta setmana… La versió original de «Hänsel i Gretel»

20171214-Vull_Escriure-Hansel_Gretel-Ginger_men-switthoft-Flickr

 

I si us digués que la història de la caseta de llaminadures, la bruixa caníbal i els nens perduts en el bosc es basen en una història… Real?

En George Ossegg va ser un professor i arqueòleg aficionat que va néixer a Praga el 1919. De ben jove va quedar impressionat per les històries de Heinrich Schliemann, que es va negar a llegir la «Ilíada» d’Homer com a un mite sense base real i va anar a Àsia Menor per trobar les ruïnes de Troia utilitzant les descripcions del llibre. Ossegg va decidir que un dia, seguint les pistes que hi havia en el conte dels germans Grimm excavaria al lloc a on hi havia hagut la casa de la bruixa de Hänsel i Gretel. El 1945, la guerra va impedir els seus propòsits, però el 1962 la seva professió de mestre el va fer tornar i va decidir reprendre la recerca que havia iniciat disset anys abans, amb una investigació metòdica que incloïa excavacions al bosc Spessart, no gaire lluny de la ciutat de Frankfurt.

La seva recerca el va portar a descobrir que la història real de «Hänsel i Gretel», sobre la qual es va crear el conte de fades dels germans Grimm que tots coneixem, va ser en realitat una història d’assassinat i espionatge empresarial en què la bruixa va ser la veritable víctima.

Voleu descobrir què s’amaga rere el conte de fades? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir-ne el relat original: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20171213-Ultima-presentacio-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Ateneu_Barcelones-Premi_7_lletres-Manel_de_la_Rosa-Maria_Escalas-Ignacio_J_Borraz

ÚLTIMA presentació d’«Els llops ja no viuen als boscos»!

20171213-Ultima-presentacio-Els_llops_ja_no_viuen_als_boscos-Ateneu_Barcelones-Premi_7_lletres-Manel_de_la_Rosa-Maria_Escalas-Ignacio_J_Borraz

 

Dimarts 19 de desembre, a les 19:00, ÚLTIMA presentació d’«Els llops ja no viuen als boscos» (llibre guanyador XI Premi 7lletres)!

Amb la presència de l’autora, Teresa Saborit, i amb un padrí de luxe: en Manel de la Rosa, escriptor i professor de l’Escola d’Escriptura, que ha acceptat el repte de conduir un acte que serà MOLT MÉS que una simple presentació, amb la col·laboració estelar dels escriptors Cristina Company, Maria Escalas i Ignacio J. Borraz!

Gràcies per ajudar-me a escollir el conte que llegiré durant la presentació!

 

 

 

Gràcies per ajudar-me a triar el cartell!

 

 

M’ajudeu a triar el cartell de la presentació del 19/12 a l’Ateneu Barcelonès d'”Els llops ja no viuen als boscos”? 😊📚 . «Dimarts 19 de desembre, a les 19:00, ÚLTIMA presentació d’#elsllopsjanoviuenalsboscos (llibre guanyador XI Premi 7lletres)! . Amb la presència de l’autora i un padrí de luxe: en Manel de la Rosa, escriptor i professor de l’Escola d’Escriptura, que ha acceptat el repte de conduir un acte que serà MOLT MÉS que una simple presentació, amb la col·laboració estelar dels escriptors Cristina Company, Maria Escalas i Ignacio J. Borraz! . Ateneu Barcelonès – Sala Verdaguer (C/ Canuda 6, Barcelona – Planta baixa). Entrada lliure. Acte obert al públic en general.» . #Barcelona #barcelonaliteratura #llibre #literatura #cultura #lletres #català #installibres #literaturacatalana #booksincatalan #7lletres #ateneubarcelonés @ateneubcn @escriptorsaelc

A post shared by Teresa Saborit (Tere SM) (@teresm_) on

 

Us espero el dimarts 19 de desembre, a les 19:00, a l’Ateneu Barcelonès!

 

 

 

PD. Ja sabeu que sóc l’escriptora de les «idees de bombera»: si teniu previst venir, digueu-m’ho per poder calcular quants serem… I fins aquí puc llegir (de moment, hehe).

 

 

 

Ateneu Barcelonès – Sala Verdaguer (C/ Canuda 6, BCN – Planta baixa). Entrada lliure. Acte obert al públic amb general. Amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès i la Llibreria Medios.

Més informació sobre el llibre: www.elsllopsjanoviuenalsboscos.cat

20171130-Vull_Escriure-Bella_Bestia-Cupido_Psique-Apuleu-Heart-seyed_mostafa_zamani-Flickr

Aquesta setmana… La versió original de «La Bella i la Bèstia» (el mite de Cupido i Psique)

20171130-Vull_Escriure-Bella_Bestia-Cupido_Psique-Apuleu-Heart-seyed_mostafa_zamani-Flickr

 

La versió més coneguda de «La Bella i la Bèstia» té les seves arrels en un conte escrit per Gabrielle-Suzanne de Villeneuve a principis del segle XVIII. La versió original del mite, però, es remunta al segle II d.C.

El segle II dC, Luci Apuleu, un escriptor nascut al nord d’Àfrica quan aquest era una de les províncies de l’imperi Romà, va escriure «Les Metamorfosis», també conegut amb el títol de «L’ase d’or». «Les Metamorfosis» és l’única novel·la llatina que ha arribat de forma completa fins els nostres dies i per molts és considerada la primera novel·la picaresca de la història, tot i que és un tema controvertit perquè no se sap amb seguretat si l’autor es va basar en una obra anterior en grec, adaptant-la al llatí, o si és completament invenció seva (ja que existeix un text grec d’argument similar, titulat «Luci o l’ase», d’autoria disputada, que no s’ha pogut confirmar si va ser escrita abans o després que l’obra d’Apuleu).

El protagonista de «Les Metamorfosis» és Luci, un noi de l’aristocràcia romana obsessionat amb la màgia: el seu afany desmesurat per conèixer-ne tots els secrets fa que acabi convertit en ase i sota aquesta forma animal es veu obligat a ser testimoni de les misèries dels esclaus, vivint un munt d’aventures ridícules i divertides. A la història principal, a més a més, s’hi intercalen altres narracions, una de les quals és el mite de Cupido i Psique, base del conte «La Bella i la Bèstia» que l’escriptora francesa Madame de Villeneuve va escriure el 1740.

Voleu descobrir el mite que va inspirar la creadora de «La Bella i la Bèstia»? Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la història original: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.

 

 

20171123-Vull_Escriure-Gat_amb_botes-Pippo-Basile-Cat-William_Yeung-Flickr

Aquesta setmana… La versió original del «Gat amb botes» (Basile)

20171123-Vull_Escriure-Gat_amb_botes-Pippo-Basile-Cat-William_Yeung-Flickr

 

No era un gat, sinó una gata. No eren tres germans, sinó dos. I el pare no era un pobre moliner, sinó que era tan pobre que ni molí no tenia.

La versió que avui us porto va ser recollida el 1634 per Giambattista Basile, un escriptor italià que va servir com a militar per a diversos prínceps i que va aprofitar els seus viatges, principalment pels voltants de Creta i Venècia, per recollir multitud de contes orals i publicar-los, de forma pòstuma, en un llibre que des del 1674 es coneix amb el nom de «Pentameró», ja que té una estructura similar al «Decameró» de Boccaccio. En aquest cas: la cinquantena de relats del llibre s’emmarquen en la història d’un grup de persones que, durant cinc dies, s’expliquen contes.

El «Pentameró» és la primera recopilació de relats de la història formada, íntegrament, per contes de fades i se sap que Charles Perrault i els germans Grimm van prendre diversos relats del llibre com a base per construir les seves adaptacions posteriors.

Feu un cop d’ull al vídeo per descobrir la versió original del «Gat amb botes»: el conte de sempre, com mai no us l’han explicat.